|
|
L'arrel:
L'arrel és un òrgan subterrani, que sol estar dividit en una arrel principal i unes ramificacions laterals anomenades arrels secundàries. L'arrel ancora la planta al sòl i permet que aquesta absorbeixi aigua i sals minerals, que formaran la saba bruta. De vegades les arrels estan modificades i serveixen com a magatzem de substàncies nutritives elaborades.
Morfologia de l'arrel:
Per al seu estudi, dividim l'arrel en diferents zones, segons les funcions que es duen a terme en cadascuna: La zona terminal és la zona de creixement, allà on l'arrel creix en llargària. Està envoltada d'una estructura formada per cèl.lules de parets més dures i resistents, que protegeix les delicades cèl.lules encarregades de dividir-se i obrir-se camí. La zona de creixement es va allargant a mesura que la planta creix. A la zona pilífera es duu a terme l'absorció de nutrients.Malgrat que no sembli molt gran, la seva superfície és augmentada pels milers de pèls absorbents, expansions de les cèl.lules que capten l'aigua i les sals minerals, i es renoven constantment. Més amunt, trobam la zona de ramificació, d'on surten les arrels secundàries. Aquesta zona arriba fins al coll, que és la unió de l'arrel amb la tija.
Les arrels creixen molt ràpidament, i és ben freqüent que la seva grandària sigui molt superior a la part aèria de la planta.
La pressió que poden exercir és capaç de clivellar el paviment, si són a prop de construccions humanes. Un cas interessant és el d'algunes plantes, com ara les orquídies els pins, i molts d'arbres que creixen al bosc. A l'arrel presenten una associació amb hifes de fongs, que s'anomenen micorizes Aquestes hifes penetren en els teixits del vegetal, i és un cas de simbiosi és a dir, una associació en la qual tots dos membres en treuen profit: El fong viu a un ambient protegit davant la dessecació i els depredadors, i el vegetal pot assimilar substàncies produ‹des pel fong Sovint és impossible cultivar una espècie de vegetal sense aquest fong simbiòtic Els esclata-sangs, Lactarius sanguifluus, estableixen micorrizes amb els pins, i les orquídies de les Balears només poden viure d'aquesta manera.
Tipus d'arrels:
L'arrel típica de molts arbres i arbusts en té una de primària que sembla una continuació de la tija; d'aquesta surten les arrels secundàries, que són ramificacions de diferents nivells. En aquest cas, parlam d'una arrel pivotant o axonomorfa. Si no podem distingir una arrel primària, sinó que totes són del mateix ordre, parlam d'arrels fasciculades típiques de moltes herbes. A les arrels tuberoses s'emmagatzemen substàncies de reserva, com ara a les dàlies o als moniatos. A vegades les arrels estan modificades, com en els tubercles d'arrel (patates, algunes begònies), arrels amb el parènquima molt desenvolupat per emmagatzemar substàncies nutritives, o les pastanagues, els naps i els raves, d'arrels molt gruixudes amb la mateixa funció. Altres arrels modificades són les arrels adventícies que poden créixer del tall o d'altres parts de la planta i tenen com a funció absorbir aigua o enganxar-se a superfícies perquè la planta tengui més sosteniment (monstera o costella d'Adam, heura, moltes suculentes,...). Si aquestes arrels entren en contacte amb la terra, solen entrar-hi i, a vegades, donen lloc a noves plantes. A les lleguminoses se solen trobar uns bonys a les arrels. Aquests bonys estan causats per la simbiosi amb bacteris fixadors del nitrogen, que ajuden a la planta a produir substàncies que necessita. A canvi, els bacteris troben un lloc adequat per viure-hi protegits. Axomorfa Ramificada Fasciculada Napiforme Tuberosa.
Est. de l'arrel:
Estructura primària d'arrel de les dicotiledònies: Les arrels joves presenten una estructura senzilla. Quan creixi en grossària, apareixeran noves estructures, que formaran l'estructura adulta o secundària.
Estructura primària:
Estructura primària de l'arrel en les dicotiledònies: Les arrels joves i les anuals, plantes que completen el seu cicle vital en un any i després moren, presenten una estructura senzilla. A l'estructura primària, distingim capes concèntriques de teixit, que són: cilindre cortical, on hi ha les capes següents: epidermis coberta més exterior que protegeix els teixits de l'arrel. parènquima cortical, teixit fonamental on s'emmagatzema l'aliment que serà consumit per altres parts de la planta. Està molt desenvolupat a les arrels d'emmagatzemament, com ara la pastanaga, el nap, el rave,... endoderma capa de cèl.lules impregnades d'una substància impermeable. Formen el que s'anomena banda de Caspary, i la seva funció és filtrar les substàncies que poden passar en un sentit i en un altre. cilindre central, que es troba separat de la resta pel pericicle A l'interior, trobam vasos de floema alternant amb vasos de xilema Disposat entre els feixos conductors, trobam també el parènquima
Estructura secundària:
Estructura secundària de l'arrel en les dicotiledònies: A més de l'esmentat a l'estructura primària, trobam unes diferències: Apareixen dues capes de teixit meristemàtic (de creixement) secundàries. Aquestes són el càmbium i el fel logen. El primer origina noves capes de vasos liberians i llenyosos, al ritme d'una per any de creixement, i el segon està situat al cilindre cortical. Tots dos són responsables de l'engruiximent de les arrels a mesura que creix el vegetal.
Estructura de l'arrel:
Estructura de les arrels de monocotiledònies: A les monocotiledònies, no parlam d'estructures primària i secundària, ja que la majoria són herbes i plantes anuals. Les excepcions, com ara les palmeres, no presenten grans diferènciesentre els talls d'arrel de menys d'un any i d'arrels més velles. En podem distingir, en general, una epidermis i un còrtex en el qual apareixen dispersos i no formant capes concèntriques com en el cas de les dicotiledònies els vasos conductors de xilema i floema
| |
